Elegia rural

Ai, poblets de la muntanya,

qui us ha vist i qui ara us veu!

Encara hi ha qui s’afanya

a llaurar algun verd conreu,

però arreu feixes i feixes

- ara solitari armot -

sangloten les seves queixes

en la solana i el sot.

Carrerons, portals i places,

abans plenes d’enrenou,

de tant en tant quatre passes

poden només sentir... i prou.

Omplien cares boniques

les finestres i els balcons;

bells records, fets ara miques,

de rialles i cançons!

Encara toquen les hores

rellotges del campanar,

mes no hi ha ningú als afores

per poder-les escoltar.

Ni els criden per anar a missa,

ni fan colla quan n’hi ha...

L’arç, l’ordiga i la bardissa,

ningú no els sap aturar.

I el porc fer que nit i dia

furga i furga camps i prats,

qui aturar-lo ara podria

si no ho poden fils ni armats?

Encara alguna oreneta

torna a escalfar el mateix niu,

però, s’hi sent tan soleta!

I li sembla fred l’estiu.

Si no troba companyia,

no sé pas si tornarà...

Com a mi, la melangia

només convida a plorar.

Dolces i amargues plorades

no acaben de tenir fi.

Inútils escorrialles,

si al bot no es posa nou vi.

Ho seran les gents amables

que hi venen a fer sojorn?

Han refet cases i estables

i han tornat a encendre el forn.

Prou... Sigueu-hi benvinguda

la gent de la capital.

Pro aquella vida es perduda,

ja mai més no serà igual.

Es morta, amics, i ben morta,

jo li canto el funeral.

Una fe sols m’aconhorta:

Retrobar-ho tot a dalt!

18-12-90